La situació catalana en aquests moments : desprès de veure els despropòsits, la mala administració, la manca d’inversions i la indiferència més absoluta per part del govern espanyol i, també, la manca de reacció dels partits polítics de Catalunya i de la societat civil sols puc arribar a la conclusió que som un poble covard.
Realment encara hi ha una cosa pitjor que ser un poble covard: no ser poble. Vista la nostra reacció, potser algun dia no massa llunyà deixarem d’existir com a poble per passar a formar part del poble que ens ha pres molt i ens ho vol prendre tot, fins i tot la nostra identitat.
Enguany ha fet 300 anys de la batalla d’Almansa, 293 des de l’onze de setembre de 1714, 27 des de la recuperació de la Generalitat i un des de l’aprovació del nou Estatut ( amb prou feines estrenat.) Tenim l’únic partit independentista de l’arc parlamentari al govern i som en el moment més baix d’autoestima col·lectiva des de 1714. Alguna cosa no funciona.
Espanya no inverteix a Catalunya, evident. Espanya no creu en nosaltres ni hi ha cregut mai. Evident també. El gran canvi és que ara els catalans tampoc creiem en nosaltres ni en la nostra capacitat. Tenim unes infrastructures inadequades i obsoletes per les nostres necessitats i no som capaços de reclamar-les.
Aquests dies hem vist tots els partits queixar-se del govern de l’Estat, però no han estat capaços de posar-se tots d’acord en una unitat d’acció conjunta. Què ha de passar, doncs, perquè els partits catalans defensin el país conjuntament d’una vegada?
El PP i Ciudadanos, evidentment, no el defensaran mai, no és el seu objectiu de ser ni ho han proposat mai. El PSC-PSOE és una mera sucursal del PSOE i per tant incorpora el centralisme inherent a aquest. CiU i ERC, uns a l’oposició i els altres al govern, amb les seves discussions d’esquerra-dreta estan fent el joc als centralistes i, a Madrit, de moment no han demostrat massa més que ser simples titelles de la política espanyola. ICV no cal comentar-la, farà el que digui el PSC.
El govern del senyor Zapatero no ha iniciat ni tan sols aprovat una nova obra d’inversió a Catalunya en 3 anys i mig. Al contrari, ha deixat que les infrastructures ja fetes es vagin deteriorant fins als nivells d’avui, quan ja s’han de renovar totes i no funcionen. Davant d’aquesta circumstància el partit del President de la Generalitat aplaudeix el Govern Espanyol i la senyora ministra del ram.
Davant de tot això us preguntareu de qui és la culpa: de ZP?, de Montilla i cia. (tripartit)?, del PP? o de CiU? . La culpa no és dels polítics, ells tenen la responsabilitat, però la culpa cau sobre qui els ha votat: nosaltres. Nosaltres som els covards que davant de tots aquests problemes que afecten la nostra vida diària, la imatge del nostre país i la nostra dignitat com a poble hem estat incapaços d’organitzar ni una manifestació, ni tan sols una queixa contundent més enllà de les 4 entrevistes d’usuaris enfadats entrevistats per TV3.
Com deia Salvador Cot fa molt poc a L’Avui, ni el PSOE ni el PP ens arreglaran res, a ells ja els va bé i treuen vots de l’asfixia de Catalunya. ERC i CiU tampoc ho arreglaran ja que fins ara s’han barallat per ser els escolanets d’en ZP a canvi de res. Si ERC i CiU volen fer alguna cosa, enguany en ZP no hauria de poder aprovar els pressupostos per al 2008, però jo estic convençut que els aprovarà amb els vots de com a mínim un d’aquests 2 partits.
Al mes de març hi ha eleccions generals. Faig una aposta: el PSC tornarà a guanyar. Si torna a guanyar el PSC no sols continuarem essent un poble covard, a més serem imbècils.
sábado, 1 de septiembre de 2007
L'imperi de la llei
Segons s’ensenya a les facultats de Ciència Política i surt a tot manual, la primera funció de l’Estat i la funció pel qual va ser creat el mateix Estat és la defensa de l’imperi de la llei. Què passa quan un Estat no la realitza? Doncs depèn del grau en que es faci: a Espanya, per exemple, es fa (millor dit, no es fa) i no passa massa cosa.
L’altre dia llegia un article a La Vanguardia on deia que iniciarà una investigació de per què únicament el 3% dels avortaments a Espanya es realitzen en hospitals públics. El problema al meu entendre no és aquest. Clar que no. El problema és que la gran majoria d’avortaments realitzats a Espanya són il·legals. Si no fos així, no es pot entendre de cap manera com, tenint Espanya i Portugal una llei pràcticament calcada, les dones portugueses vinguin (com de fet, vénen) a avortar a Espanya. La llei s’ha de complir i si no s’hi està d’acord es pot canviar o s’ha de canviar, però mai pot estar la solució en fer la vista grossa.
L’any passat la senyora ministra de Sanitat volia fer una llei per evitar el consum d’alcohol dels menors. Fa falta aquesta llei? Al meu entendre no. Només cal aplicar la que ja existeix però que no es compleix. Quants supermercats i bars venen begudes alcohòliques a menors? Moltes. Quines sancions hi ha? Molt poques.
Quants menors entren les nits de cap de setmana a pubs, bars musicals i discoteques on tenen prohibida l’entrada? Molts. De qui és culpa? Al meu entendre hi ha 3 culpables: en primer lloc, el menor que és qui entra al bar sabent que està prohibit i que, per tant, transgredeix la llei. En segon lloc, el bar que els deix entrar i els hi ven begudes, fet prohibit per la llei, i que, per tant, també transgredeix la llei. En tercer lloc, segurament els pares, que permeten sortir de casa els menors a certes hores. Per tant crec que, en cas d’enxampar un menor en una discoteca, la sanció hauria de caure als res que en tenen responsabilitat. Al bar una forta multa i tancament si reincideix; als pares una forta multa i al menor treball social (pintar bancs un dissabte a les 7h del matí no fa mal a ningú i li permet gaudir de l’aire fresc de la matinada). El problema és que per poder sancionar primer hi ha d’haver inspeccions.
Un altre tema és la llei del tabac. Quants bars l’incompleixen? Molts. Sancions? Poques. Un exemple clar i català: el bar Highlands a Tarragona, local que ocupa un antic cinema de 2 sales, té molt més de 100m2 i permet fumar a tot el bar.
Com aquests exemples en podem trobar moltíssims més a Espanya. Per exemple, l’Estatut de Catalunya. Com a llei s’hauria de complir i és l’Estat espanyol mateix, mitjançant el seu govern, el primer que l’incompleix. Desprès d’un any, encara no s’han traspassat les competències pendents i ni els fons ni les inversions de l’Estat s’ajusten al 18,75% que marca el text, i el senyor Rangel (Delegat del Govern central a Catalunya) es nega a comparèixer davant el Parlament de Catalunya on hi està obligat per llei (l’Estatut).
Un Estat que no és capaç de fer complir les seves pròpies lleis és un Estat en crisi. “Un Estat sense capacitat de repressió és un Estat en crisi” (T. Sckopol).
L’altre dia llegia un article a La Vanguardia on deia que iniciarà una investigació de per què únicament el 3% dels avortaments a Espanya es realitzen en hospitals públics. El problema al meu entendre no és aquest. Clar que no. El problema és que la gran majoria d’avortaments realitzats a Espanya són il·legals. Si no fos així, no es pot entendre de cap manera com, tenint Espanya i Portugal una llei pràcticament calcada, les dones portugueses vinguin (com de fet, vénen) a avortar a Espanya. La llei s’ha de complir i si no s’hi està d’acord es pot canviar o s’ha de canviar, però mai pot estar la solució en fer la vista grossa.
L’any passat la senyora ministra de Sanitat volia fer una llei per evitar el consum d’alcohol dels menors. Fa falta aquesta llei? Al meu entendre no. Només cal aplicar la que ja existeix però que no es compleix. Quants supermercats i bars venen begudes alcohòliques a menors? Moltes. Quines sancions hi ha? Molt poques.
Quants menors entren les nits de cap de setmana a pubs, bars musicals i discoteques on tenen prohibida l’entrada? Molts. De qui és culpa? Al meu entendre hi ha 3 culpables: en primer lloc, el menor que és qui entra al bar sabent que està prohibit i que, per tant, transgredeix la llei. En segon lloc, el bar que els deix entrar i els hi ven begudes, fet prohibit per la llei, i que, per tant, també transgredeix la llei. En tercer lloc, segurament els pares, que permeten sortir de casa els menors a certes hores. Per tant crec que, en cas d’enxampar un menor en una discoteca, la sanció hauria de caure als res que en tenen responsabilitat. Al bar una forta multa i tancament si reincideix; als pares una forta multa i al menor treball social (pintar bancs un dissabte a les 7h del matí no fa mal a ningú i li permet gaudir de l’aire fresc de la matinada). El problema és que per poder sancionar primer hi ha d’haver inspeccions.
Un altre tema és la llei del tabac. Quants bars l’incompleixen? Molts. Sancions? Poques. Un exemple clar i català: el bar Highlands a Tarragona, local que ocupa un antic cinema de 2 sales, té molt més de 100m2 i permet fumar a tot el bar.
Com aquests exemples en podem trobar moltíssims més a Espanya. Per exemple, l’Estatut de Catalunya. Com a llei s’hauria de complir i és l’Estat espanyol mateix, mitjançant el seu govern, el primer que l’incompleix. Desprès d’un any, encara no s’han traspassat les competències pendents i ni els fons ni les inversions de l’Estat s’ajusten al 18,75% que marca el text, i el senyor Rangel (Delegat del Govern central a Catalunya) es nega a comparèixer davant el Parlament de Catalunya on hi està obligat per llei (l’Estatut).
Un Estat que no és capaç de fer complir les seves pròpies lleis és un Estat en crisi. “Un Estat sense capacitat de repressió és un Estat en crisi” (T. Sckopol).
Amb vocació n'hi ha prou?
Avui proposo una reflexió sobre unes cartes al director aparegudes a La Vanguardia aquest estiu. Consisteixen en una sèrie de cartes al director que han anat apareixent des del dia que es van fer públiques les notes de selectivitat. Resulta que les cartes les escriuen nois i noies que no han pogut entrar a medicina per falta de nota de tall. Tots aquests nois i noies reivindiquen la importància de la vocació per sobre de la nota.
Jo sols hi voldria afegir un parell de coses: que jo tenia vocació d’astronauta (però molta molta vocació, h!). La llàstima va ser que era de lletres, que tinc miopia i que Ejpaññña no gaudeix de programa espacial propi. Realment aquest dramàtic fet m’ha marcat profundament fins al punt d’acabar essent un senzill politòleg. Bromes a part, encara no s’ha inventat la màquina que valori la motivació d les persones per qualsevol cosa. Un altre punt a considerar és el següent: la motivació, per sí sola, ja fa un bon metge? Jo crec que no. Un exemple senzill i comprensible: una de les persones que he conegut mai amb més motivació per ser metge era una persona que a EGB en suspenia de 8 a 9 assignatures per trimestre (totes menys gimnàstica i no sempre superava aquesta), Déu nos en guard d’un metge com ell!
Per tant, i per acabar, per desenvolupar una professió no n’hi ha prou amb una motivació excepcional. Evident. També s’ha de tenir altres qualitats intel·lectuals per exercir-ne, com per exemple la medicina. Esgrimir la motivació com a justificant de ser mereixedor d’una plaça a qualsevol facultat em sembla certament infantil. Només per aquest raonament ja ens demostren que no es troben preparats per ser metges ja que els manca capacitat crítica.
Jo sols hi voldria afegir un parell de coses: que jo tenia vocació d’astronauta (però molta molta vocació, h!). La llàstima va ser que era de lletres, que tinc miopia i que Ejpaññña no gaudeix de programa espacial propi. Realment aquest dramàtic fet m’ha marcat profundament fins al punt d’acabar essent un senzill politòleg. Bromes a part, encara no s’ha inventat la màquina que valori la motivació d les persones per qualsevol cosa. Un altre punt a considerar és el següent: la motivació, per sí sola, ja fa un bon metge? Jo crec que no. Un exemple senzill i comprensible: una de les persones que he conegut mai amb més motivació per ser metge era una persona que a EGB en suspenia de 8 a 9 assignatures per trimestre (totes menys gimnàstica i no sempre superava aquesta), Déu nos en guard d’un metge com ell!
Per tant, i per acabar, per desenvolupar una professió no n’hi ha prou amb una motivació excepcional. Evident. També s’ha de tenir altres qualitats intel·lectuals per exercir-ne, com per exemple la medicina. Esgrimir la motivació com a justificant de ser mereixedor d’una plaça a qualsevol facultat em sembla certament infantil. Només per aquest raonament ja ens demostren que no es troben preparats per ser metges ja que els manca capacitat crítica.
martes, 3 de julio de 2007
El pq de la independència
Moltes vegades en converses amb gent de la resta de l’estat o amb estrangers apareix el tema de Catalunya i el nacionalisme, i si tu dius que ets independentista la següent pregunta sempre sol ser aquesta: i pq ets independentista?
Quan et fan aquesta pregunta se’t acudeixen milers de raons i explicacions de pq hom és independentista i la resposta sol ser molt llarga i complexa i al final el teu interlocutor et sol titllar de victimista i mai li solen plaure les teves raons, sobretot si és espanyol.
Crec que la resposta a donar ha de ser molt més senzilla i ha de ser: i pq no? Pq no hem de ser independentistes? Aleshores només se’m acudeixen raons per ser independentista. A un francès, a un espanyol o un italià ningú li preguntarà pq és independent el seu país i pq hi està a favor, et miraran com si fossis ruc, com si fos la cosa més natural del món que siguin independents i siguin un estat. No sempre els països han existit ni han tingut les fronteres actuals, de fet el segle XX és el que ha vist més canvis de fronteres en tota la història, tant el món com a Europa.
De fet a qui s’ha de convèncer de la bondat de la independència és als catalans, la resta poden pensar o dir el que vulguin, simplement amb que no hi intervinguin n’hi ha prou. No cal esperar ajuda de fora a l’hora de la independència pq no la tindrem és una cosa que ens hem de fer sols.
Tornant al tema pq la independència? Jo crec que Catalunya és una nació i hi ha una identitat catalana majoritària, en molts casos compartida amb l’espanyola, però ja implica un sentiment cap a Catalunya que no se sent en la majoria de regions espanyoles ni franceses ni italianes ni alemanyes. En aquest punt recomano la lectura del llibre “Naciones divdidas” de Díez-Medrano editat pel CIS.
Pq un país demani la independència calen 3 raons, ser nació, tenir identitat nacional i tenir voluntat de ser-ho. A nosaltres ens falla la tercera. Difícilment és pot dubtar que som una nació i que tenim identitat nacional, però si que és dubta de la voluntat. Per mi aquestes tres raons són més que suficients a tot això s’hi suma una economia que probablement aniria millor i una cultura i una llengua que per fi és podrien treure el corsé de la llengua i cultura Espanyola.
De les tres raons la més important és la voluntat, sense voluntat no hi ha independència, les altres dues podríem dir són els detonants per demanar-les, la justificació i el que et fa sentir diferent de la majoria de l’estat al qual pertanys.
En resum, se que no és una explicació molt clara, però és difícil explicar un sentiment i sempre em quedarà el dubte pq se’ns demana més a les nacions sense estat que als estats. Tots els estats del món s’han independitzat d’algú encara que no se’n recordin i si Espanya té dret a ser un estat nosaltres també pq no som ciutadans de segona i la nostra voluntat de decisió sobre Catalunya val més que la d’un poble que ens és veí i ens governa des de 600km, al cap i a la fi Catalunya és el nostre país i nosaltres n’hem de ser els responsables.
Quan et fan aquesta pregunta se’t acudeixen milers de raons i explicacions de pq hom és independentista i la resposta sol ser molt llarga i complexa i al final el teu interlocutor et sol titllar de victimista i mai li solen plaure les teves raons, sobretot si és espanyol.
Crec que la resposta a donar ha de ser molt més senzilla i ha de ser: i pq no? Pq no hem de ser independentistes? Aleshores només se’m acudeixen raons per ser independentista. A un francès, a un espanyol o un italià ningú li preguntarà pq és independent el seu país i pq hi està a favor, et miraran com si fossis ruc, com si fos la cosa més natural del món que siguin independents i siguin un estat. No sempre els països han existit ni han tingut les fronteres actuals, de fet el segle XX és el que ha vist més canvis de fronteres en tota la història, tant el món com a Europa.
De fet a qui s’ha de convèncer de la bondat de la independència és als catalans, la resta poden pensar o dir el que vulguin, simplement amb que no hi intervinguin n’hi ha prou. No cal esperar ajuda de fora a l’hora de la independència pq no la tindrem és una cosa que ens hem de fer sols.
Tornant al tema pq la independència? Jo crec que Catalunya és una nació i hi ha una identitat catalana majoritària, en molts casos compartida amb l’espanyola, però ja implica un sentiment cap a Catalunya que no se sent en la majoria de regions espanyoles ni franceses ni italianes ni alemanyes. En aquest punt recomano la lectura del llibre “Naciones divdidas” de Díez-Medrano editat pel CIS.
Pq un país demani la independència calen 3 raons, ser nació, tenir identitat nacional i tenir voluntat de ser-ho. A nosaltres ens falla la tercera. Difícilment és pot dubtar que som una nació i que tenim identitat nacional, però si que és dubta de la voluntat. Per mi aquestes tres raons són més que suficients a tot això s’hi suma una economia que probablement aniria millor i una cultura i una llengua que per fi és podrien treure el corsé de la llengua i cultura Espanyola.
De les tres raons la més important és la voluntat, sense voluntat no hi ha independència, les altres dues podríem dir són els detonants per demanar-les, la justificació i el que et fa sentir diferent de la majoria de l’estat al qual pertanys.
En resum, se que no és una explicació molt clara, però és difícil explicar un sentiment i sempre em quedarà el dubte pq se’ns demana més a les nacions sense estat que als estats. Tots els estats del món s’han independitzat d’algú encara que no se’n recordin i si Espanya té dret a ser un estat nosaltres també pq no som ciutadans de segona i la nostra voluntat de decisió sobre Catalunya val més que la d’un poble que ens és veí i ens governa des de 600km, al cap i a la fi Catalunya és el nostre país i nosaltres n’hem de ser els responsables.
viernes, 29 de junio de 2007
Comentari sobre la conferència de Joan Puigcercós
He de començar dient que la conferència intenta marcar unes pautes, que a nivell general poden estar molt bé, però que no aporten res, no hi ha cap concreció, cap com ho farem.
Puigcercós indentifica 3 pilars per la independència: llengua, economia i integració de la immigració. La seva estratègia per la independència és basa en dos pilars economia i llengua.
Crec que l’independentisme català i especialment el d’ERC que és el majoritari peca de diverses coses, una és mirar sempre el passat. El discurs independentista s’ha de fer mirant al futur, no al passat. Un ha de ser independentista pq ho creu, pq creu que és el millor pel seu país, o simplement pq ho vol. La independència no pot tenir com a base el fracàs en un estatut, pot ser l’excusa, però mai la base. La base per la independència és un projecte sòlid de futur.
No penso entrat a comentar i criticar la part on parla del fracàs de la negociació de l’estatut. Només dos apunts, tactisme en van fer tots i en segon lloc és va confiar massa amb Zapatero, ara ja sabem que no és pot confiar per aquests temes en cap president espanyol. Tanto monta monta tanto ZP como el PP.
Per assolir la independència hem de deixar tranquil Madrid, ells s’hi oposaran tan com puguin, però la decisió és nostra. La independència no és guanya a Madrid, és guanya a Catalunya. En un cas d’independència no importa la forca de la negociació catalana, importa si ets capaç de guanyar un referèndum amb més del 55% dels vots i més del 50% de participació (mínims exigits a Montenegro per la comunitat internacional). Dic que siguis capac de guanyar, no que el guanyis, pq la independència és pot produir sense referèndum si Espanya l’impedeix (ells tenen la competència).
La majoria necessària per la independència no sols ha d’estar disposada a votar si, sinó disposada al sacrifici, un sacrifici econòmic. La independència ni és gratuïta ni s’aconseguirà amb l’acord d’Espanya.
Puigcercós basa l’estratègia econòmica de la independència en la decisió, molt bé decidir que? Que vols fer quan puguis decidir? Primer s’ha de plantejar quina economia vols, quins serveis públics vols, per desprès demanar el finançament. Decisió per prestar els mateixos serveis que ja et dona el govern Espanyol, no cal, la mateixa decisió provoca els mateixos resultats, prengui qui prengui la decisió. Si hem de decidir ha de ser per crear el país que nosaltres volem, no el que ens dictin les lleis orgàniques des de Madrid, si no la Generalitat no deix de ser una Diputació.
El projecte de la llengua com a pilar de la independència va més encaminat cap a buscar el país que volem i com el volem, però això s’ha de fer independentment de la independència. La llengua ens agradi o no no és un fet imprescindible per la independència, sols cal observar els casos d’Escòcia o Irlanda. La llengua és un element cultural bàsic per la identitat catalana, però no per assolit la independència. La independència és sobretot un fet polític i econòmic, que de retruc ajudarà a la llengua i la cultura catalanes sense cap mena de dubte.
El projecte que vols ha d’estar basant en el sistema educatiu, el sistema sanitari, el mercat de treball i les relacions laborals i la internacionalització de la economia. Quin sistema educatiu vols? El que et dona Espanya i et posa a la cua de l’informe PISA o un que t’ofereixi millors resultats i estigui més adaptat a les estructures econòmiques del nostre país?
Quin sistema sanitari vols? Un de públic i de qualitat, un de mixte com el que tenim ara o un de privat? Si pots decidir s’ha de definir.
Quin mercat de treball vols, l’espanyol? Que et dona salaris baixos i precarietat laboral o en vols un major seguretat en el treball i millors salaris. Quin sistema econòmic, un basat amb la paella i el totxo o un basat en I+D i alt valor afegit en la producció?
Amb quins països internacionalitzaràs l’economia i encaminaràs la teva política exterior? Jo en proposo 3, Israel, la Índia i Sud-Àfrica.
El més important per assolir la independència, o el que és el mateix per aconseguir una massa crítica favorable és tenir un projecte de futur coherent, saber explicar pq volem la independència, com la aconseguirem i per que la volem que farem quan la tinguem, quin estat i com l’estructurarem. En el fons la independència és màrqueting és tracta de vendre que el projecte d’una Catalunya independent és millor si no per tots si per una gran majoria de ciutadans que continuar lligats a Espanya. El projecte ha de ser sòlid, coherent, concret i aplicable.
Ja se que no he concretat el projecte, ho faré en successius posts.
martes, 26 de junio de 2007
L’independentisme com a dogma de fe d’ERC
Ja se que el títol pot sonar estrany i afegeixo que la intenció del post no és faltar el respecte a cap religió si no explicar que de vegades el dogmatisme de que s’acusa les religions, amb la conseqüent falta de racionalitat de que se les acusa, és ben present en el nostre sistema polític i per mostra ERC. Pq ERC en primer lloc pq ho posen en safata de plata amb la seva mediocre actuació al govern.
Buscant la paraula dogma al DIEC he obtingut:
dogma
1 1 m. [LC] [RE] [FS] Punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament, com a cert, incontestable, fonamental. Els dogmes de la filosofia cartesiana. 1 2 m. [RE] [FS] Formulació doctrinal d’una veritat religiosa proclamada per l’Església. Els dogmes de la religió catòlica. 1 3 m. [RE] [FS] Conjunt de dogmes. El dogma cristià. 2 m. [LC] [FS] Cosa que hom creu o afirma indiscutiblement.
Anem amb els dogmes d’ERC que a lo Codigo da Vinci i unes obscures vinculacions resligioses.
El gran dogma d’ERC és que són independentistes i sobretot que són un partit independentista. Esquerra potser era independentista amb el Colom, però ara com a molt nacionalistes i per fets contrastables des de que són al govern regionalistes.
De fet sempre m’ha agradat la teologia independentista dels dos grans autoanomenats sacerdots de l’independentisme Carod i Puigcercós.
Anem a analitzar la teologia independentista d’ERC, la cosa a part de les conyes diu així. Temps era temps va venir un messies de la nació catalana diguem-li Guifré el Pilós (que a l’estil de Abraham) ens va ensenyar que som catalans, desprès d’ell van venir altres profetes com Jaume I o Pere III. Finalment després de 3 caigudes (com Crist cap al Calvari) diguem-li Compromís de Casp, Guerra de Secessió (o dels segadors) i derrota del 1714 vam quedar reduïts al no res nacional, on encara som sota ocupació espanyols (diguem-li Egipte).
Ja hem arribat on som ara, tampoc s’ha fet tan llarg no? Ara estem com els jueus, ells esperen el Mesies i nosaltres l’arribada d’un Esperit Sant que ens inundi de sentiment patriòtic, ens convenci a tots i faci que els immigrants dels 60’ i 70’ que voten PSOE (si no pregunteu-los-hi a ells) es converteixin a la nova religió i que Espanya (si, l’Ejpañññññña de sempre) quedi desarmada davant aquesta visió, ens demani disculpes i ens doni la independència immediatament enmig de grans festes i celebracions de germanor. I aquesta baixada s’aconsegueix no enfrontant-te al govern ejpaññññññol si no construint-los les piràmides de franc (ho pilleu no?)
Aquesta versió una mica exagerada i humorística del que ens diuen els dos Sumes Sacerdots d’ERC. Entrem al govern amb el PSC-PSOE per fer progressisme i patriotisme social.
Pq l’independentisme d’ERC és dogmàtic, pq no respon a 3 preguntes bàsiques que ha de respondre tot partit independentista:
1) Pq independència? Pq la volem la independència?
2) Com aconseguirem la independència? Quin full de ruta pensen seguir? Esperar la conversió de tothom a la independència i esperar que és faci sense fractures ni costos és més utòpic que esperar el resorgiment de la URSS.
3) Independència per a fer que? Un cop tinguem la independència que hem de fer, quin estat volem? Com el volem organitzar?
Crec que per aconseguir una alternativa independentista, la gent se l’ha de creure (lògic no?) i si no és responen aquestes tres preguntes en concret i és posen dates, la resta és fer volar coloms. ERC avui en dia no les planteja i planteja el seu independentisme exactament com un dogma, necessari per ser d’ERC i sense explicar els motius ni justificar-jo, s'ha de creure el que diu la direcció i prou. Als creients de qualsevol religió Déu els hi passa comptes si no compleixen, als líders d’ERC qui els hi passa comptes si no compleixen?
P.D. Per cert ha ERC li han sortit un parell de Luters que han penjat les seves tesis, si no a Wittenberg si a internet.
Buscant la paraula dogma al DIEC he obtingut:
dogma
1 1 m. [LC] [RE] [FS] Punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament, com a cert, incontestable, fonamental. Els dogmes de la filosofia cartesiana. 1 2 m. [RE] [FS] Formulació doctrinal d’una veritat religiosa proclamada per l’Església. Els dogmes de la religió catòlica. 1 3 m. [RE] [FS] Conjunt de dogmes. El dogma cristià. 2 m. [LC] [FS] Cosa que hom creu o afirma indiscutiblement.
Anem amb els dogmes d’ERC que a lo Codigo da Vinci i unes obscures vinculacions resligioses.
El gran dogma d’ERC és que són independentistes i sobretot que són un partit independentista. Esquerra potser era independentista amb el Colom, però ara com a molt nacionalistes i per fets contrastables des de que són al govern regionalistes.
De fet sempre m’ha agradat la teologia independentista dels dos grans autoanomenats sacerdots de l’independentisme Carod i Puigcercós.
Anem a analitzar la teologia independentista d’ERC, la cosa a part de les conyes diu així. Temps era temps va venir un messies de la nació catalana diguem-li Guifré el Pilós (que a l’estil de Abraham) ens va ensenyar que som catalans, desprès d’ell van venir altres profetes com Jaume I o Pere III. Finalment després de 3 caigudes (com Crist cap al Calvari) diguem-li Compromís de Casp, Guerra de Secessió (o dels segadors) i derrota del 1714 vam quedar reduïts al no res nacional, on encara som sota ocupació espanyols (diguem-li Egipte).
Ja hem arribat on som ara, tampoc s’ha fet tan llarg no? Ara estem com els jueus, ells esperen el Mesies i nosaltres l’arribada d’un Esperit Sant que ens inundi de sentiment patriòtic, ens convenci a tots i faci que els immigrants dels 60’ i 70’ que voten PSOE (si no pregunteu-los-hi a ells) es converteixin a la nova religió i que Espanya (si, l’Ejpañññññña de sempre) quedi desarmada davant aquesta visió, ens demani disculpes i ens doni la independència immediatament enmig de grans festes i celebracions de germanor. I aquesta baixada s’aconsegueix no enfrontant-te al govern ejpaññññññol si no construint-los les piràmides de franc (ho pilleu no?)
Aquesta versió una mica exagerada i humorística del que ens diuen els dos Sumes Sacerdots d’ERC. Entrem al govern amb el PSC-PSOE per fer progressisme i patriotisme social.
Pq l’independentisme d’ERC és dogmàtic, pq no respon a 3 preguntes bàsiques que ha de respondre tot partit independentista:
1) Pq independència? Pq la volem la independència?
2) Com aconseguirem la independència? Quin full de ruta pensen seguir? Esperar la conversió de tothom a la independència i esperar que és faci sense fractures ni costos és més utòpic que esperar el resorgiment de la URSS.
3) Independència per a fer que? Un cop tinguem la independència que hem de fer, quin estat volem? Com el volem organitzar?
Crec que per aconseguir una alternativa independentista, la gent se l’ha de creure (lògic no?) i si no és responen aquestes tres preguntes en concret i és posen dates, la resta és fer volar coloms. ERC avui en dia no les planteja i planteja el seu independentisme exactament com un dogma, necessari per ser d’ERC i sense explicar els motius ni justificar-jo, s'ha de creure el que diu la direcció i prou. Als creients de qualsevol religió Déu els hi passa comptes si no compleixen, als líders d’ERC qui els hi passa comptes si no compleixen?
P.D. Per cert ha ERC li han sortit un parell de Luters que han penjat les seves tesis, si no a Wittenberg si a internet.
sábado, 9 de junio de 2007
Crònica Danesa II
Avui, en aquesta nova crònica, us explicaré com va anar la Sommerfest o festa d’estiu que vam fer a la feina. A Dinamarca, pel que vaig deduir tenen costum de fer festes al lloc de treball i això és el que vam fer divendres a la nit.
La festa va començar a les 13h i va acabar quan ja clarejava el dia (val a dir que ara el Juny comença a clarejar a les 2:30 de la nit i que quan em vaig posar al llit a les 3:15 ja s’hi veia prou bé pel carrer). De la festa en si sols sabíem que anava sobre els anys 20’, però no en sabíem res pq la organització sempre és sorpresa.
A les 13h ens vam trobar tots al menjador de l’SFI i allí ens van explicar que el tema d’enguany eren els anys 20’ i la família. Com a família s’entén la màfia d’Al Capone clar. Ens van distribuir a tots en 6 famílies (a mi em va tocar els Colombo i érem el grup lila) per fer una ginkama a un parc que hi ha al costat. Cal avisar que dels 6 grups l’últim rentava els plats del plat principal i el 5è els plats postres), ja us deveu imaginar a qui li va tocar.
El grup que em va tocar era el més petit, sols érem 9 contra 12 o 14 dels altres grups i això és va notar en algunes proves. El grup era també el més trempat de tots i vam disfrutar molt durant tota la tarda.
Un cop al parc la primera prova consistia en jugar a la petanca, havies de colocar les boles dins d’un dibuix d’un mort, com els dibuixos a terra de les pelis de polis. Aquesta prova no ens va anar del tot malament. La segona prova era respondre a una bateria de preguntes sobre pel·lícules de la màfia, al no tenir cap gran cinèfil al grup vam fluixejar en aquesta prova, sent clarament superats per l’altre equip. La tercera prova va consistir en una cursa a peu, és tractava de fer un recorregut amb una cama lligada a la cama d’una altra persona a l’alçada del turmell, no cal comentar aquesta prova.
A l’acabar la primera bateria de proves ens van portar el berenat, té, cafè, cocacoles i fantes i per menjar galetes (eren les 15h de la tarda).
Un cop menjats i beguts vam continuar amb les proves, la quarta prova era preparar una obre de teatre explicant com havíem robat sis pistoles i 8 quilos de droga d’una comissaria de policia. La meva actuació va ser estel·lar pq era en danès, sense comentaris. La següent prova era estirar corda, el meu grup, 9 contra 12, tampoc cal comentar com va acabar. La última prova una última bateria de preguntes sobre la màfia, també sense comentaris.
Val a dir que la ginkama va ser molt divertida i que ens vam remullar tots (ens havien donat pistoles d’aigua, mai donis pistoles d’aigua si no vols que la gent és mulli) de cap de recerca a l’últim becari pringat, amb molt bon rotllo.
A les 18:30 hi havia previst el sopar, que finalment és va fer a hora espanyola (és a dir amb 20 minuts de retard). El sopar el vam fer al menjador de la feina, on hi havia un sortidor de cervesa i 3 barrils preparats (és que els danesos quan s’hi posen s’hi posen, si no recordeu l’últim Dinamarca Suècia de futbol). Les taules parades i ordenats per famílies.
El menjar, basat en pasta (amb una salsa irreconeixible però molt bona), verdures i carn (també boníssima) i per veure vi (portuguès i molt peleón, algú ha sentit a parlar mai del vi de Setúbal? Jo no) i cervesa (aquesta si que era bona). De postres tiramisú (molt bo també).
Per anar a buscar el menjar se seguia l’estricte ordre de la ginkama, primer els guanyadors etc, fins la meva família que per si no ho havíeu deduït vam ser els últims.
Anem al tema que us preocupa, vale vinga. Si ens va tocar rentar els plats? Doncs si senyor ens va tocar rentar els plats i preparar el cafè. Pel que vaig deduir això és fa per ajudar les cuineres, ja que elles també disfruten de la festa i surten a ballar i si no és fes així no ho podrien fer. El fet de fer rentar els plats als últims de la ginkama és com un sorteig pq tots no cabríem a la cuina. La rentada de plats també va ser molt divertida.
Desprès de la rentada de plats vam preparar el menjador per al ball, va venir un grup i van estar tocant un parell d’hores. Molt divertit veure tota la gent ballant, dels jefes (els que hi van anar) a l’últim becari (aquests hi eren tots). Menció a part requereix la capacitat d’ingesta etílica dels danesos, és simplement impressionant (desprès com has de tornar a mirar mai el teu jefe igual!!).
Vull destacar el bon rotllo i la camaraderia general regnant, allí no importava si eres investigador sènior un assistent de recerca recent arribat, a veure si n’aprenem per aquí a baix de tot això.
Conclusions, molt content d’haver pogut viure una festa com aquesta, per totes les coses que vaig aprendre i com vaig disfrutar.
La festa va començar a les 13h i va acabar quan ja clarejava el dia (val a dir que ara el Juny comença a clarejar a les 2:30 de la nit i que quan em vaig posar al llit a les 3:15 ja s’hi veia prou bé pel carrer). De la festa en si sols sabíem que anava sobre els anys 20’, però no en sabíem res pq la organització sempre és sorpresa.
A les 13h ens vam trobar tots al menjador de l’SFI i allí ens van explicar que el tema d’enguany eren els anys 20’ i la família. Com a família s’entén la màfia d’Al Capone clar. Ens van distribuir a tots en 6 famílies (a mi em va tocar els Colombo i érem el grup lila) per fer una ginkama a un parc que hi ha al costat. Cal avisar que dels 6 grups l’últim rentava els plats del plat principal i el 5è els plats postres), ja us deveu imaginar a qui li va tocar.
El grup que em va tocar era el més petit, sols érem 9 contra 12 o 14 dels altres grups i això és va notar en algunes proves. El grup era també el més trempat de tots i vam disfrutar molt durant tota la tarda.
Un cop al parc la primera prova consistia en jugar a la petanca, havies de colocar les boles dins d’un dibuix d’un mort, com els dibuixos a terra de les pelis de polis. Aquesta prova no ens va anar del tot malament. La segona prova era respondre a una bateria de preguntes sobre pel·lícules de la màfia, al no tenir cap gran cinèfil al grup vam fluixejar en aquesta prova, sent clarament superats per l’altre equip. La tercera prova va consistir en una cursa a peu, és tractava de fer un recorregut amb una cama lligada a la cama d’una altra persona a l’alçada del turmell, no cal comentar aquesta prova.
A l’acabar la primera bateria de proves ens van portar el berenat, té, cafè, cocacoles i fantes i per menjar galetes (eren les 15h de la tarda).
Un cop menjats i beguts vam continuar amb les proves, la quarta prova era preparar una obre de teatre explicant com havíem robat sis pistoles i 8 quilos de droga d’una comissaria de policia. La meva actuació va ser estel·lar pq era en danès, sense comentaris. La següent prova era estirar corda, el meu grup, 9 contra 12, tampoc cal comentar com va acabar. La última prova una última bateria de preguntes sobre la màfia, també sense comentaris.
Val a dir que la ginkama va ser molt divertida i que ens vam remullar tots (ens havien donat pistoles d’aigua, mai donis pistoles d’aigua si no vols que la gent és mulli) de cap de recerca a l’últim becari pringat, amb molt bon rotllo.
A les 18:30 hi havia previst el sopar, que finalment és va fer a hora espanyola (és a dir amb 20 minuts de retard). El sopar el vam fer al menjador de la feina, on hi havia un sortidor de cervesa i 3 barrils preparats (és que els danesos quan s’hi posen s’hi posen, si no recordeu l’últim Dinamarca Suècia de futbol). Les taules parades i ordenats per famílies.
El menjar, basat en pasta (amb una salsa irreconeixible però molt bona), verdures i carn (també boníssima) i per veure vi (portuguès i molt peleón, algú ha sentit a parlar mai del vi de Setúbal? Jo no) i cervesa (aquesta si que era bona). De postres tiramisú (molt bo també).
Per anar a buscar el menjar se seguia l’estricte ordre de la ginkama, primer els guanyadors etc, fins la meva família que per si no ho havíeu deduït vam ser els últims.
Anem al tema que us preocupa, vale vinga. Si ens va tocar rentar els plats? Doncs si senyor ens va tocar rentar els plats i preparar el cafè. Pel que vaig deduir això és fa per ajudar les cuineres, ja que elles també disfruten de la festa i surten a ballar i si no és fes així no ho podrien fer. El fet de fer rentar els plats als últims de la ginkama és com un sorteig pq tots no cabríem a la cuina. La rentada de plats també va ser molt divertida.
Desprès de la rentada de plats vam preparar el menjador per al ball, va venir un grup i van estar tocant un parell d’hores. Molt divertit veure tota la gent ballant, dels jefes (els que hi van anar) a l’últim becari (aquests hi eren tots). Menció a part requereix la capacitat d’ingesta etílica dels danesos, és simplement impressionant (desprès com has de tornar a mirar mai el teu jefe igual!!).
Vull destacar el bon rotllo i la camaraderia general regnant, allí no importava si eres investigador sènior un assistent de recerca recent arribat, a veure si n’aprenem per aquí a baix de tot això.
Conclusions, molt content d’haver pogut viure una festa com aquesta, per totes les coses que vaig aprendre i com vaig disfrutar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
