La situació catalana en aquests moments : desprès de veure els despropòsits, la mala administració, la manca d’inversions i la indiferència més absoluta per part del govern espanyol i, també, la manca de reacció dels partits polítics de Catalunya i de la societat civil sols puc arribar a la conclusió que som un poble covard.
Realment encara hi ha una cosa pitjor que ser un poble covard: no ser poble. Vista la nostra reacció, potser algun dia no massa llunyà deixarem d’existir com a poble per passar a formar part del poble que ens ha pres molt i ens ho vol prendre tot, fins i tot la nostra identitat.
Enguany ha fet 300 anys de la batalla d’Almansa, 293 des de l’onze de setembre de 1714, 27 des de la recuperació de la Generalitat i un des de l’aprovació del nou Estatut ( amb prou feines estrenat.) Tenim l’únic partit independentista de l’arc parlamentari al govern i som en el moment més baix d’autoestima col·lectiva des de 1714. Alguna cosa no funciona.
Espanya no inverteix a Catalunya, evident. Espanya no creu en nosaltres ni hi ha cregut mai. Evident també. El gran canvi és que ara els catalans tampoc creiem en nosaltres ni en la nostra capacitat. Tenim unes infrastructures inadequades i obsoletes per les nostres necessitats i no som capaços de reclamar-les.
Aquests dies hem vist tots els partits queixar-se del govern de l’Estat, però no han estat capaços de posar-se tots d’acord en una unitat d’acció conjunta. Què ha de passar, doncs, perquè els partits catalans defensin el país conjuntament d’una vegada?
El PP i Ciudadanos, evidentment, no el defensaran mai, no és el seu objectiu de ser ni ho han proposat mai. El PSC-PSOE és una mera sucursal del PSOE i per tant incorpora el centralisme inherent a aquest. CiU i ERC, uns a l’oposició i els altres al govern, amb les seves discussions d’esquerra-dreta estan fent el joc als centralistes i, a Madrit, de moment no han demostrat massa més que ser simples titelles de la política espanyola. ICV no cal comentar-la, farà el que digui el PSC.
El govern del senyor Zapatero no ha iniciat ni tan sols aprovat una nova obra d’inversió a Catalunya en 3 anys i mig. Al contrari, ha deixat que les infrastructures ja fetes es vagin deteriorant fins als nivells d’avui, quan ja s’han de renovar totes i no funcionen. Davant d’aquesta circumstància el partit del President de la Generalitat aplaudeix el Govern Espanyol i la senyora ministra del ram.
Davant de tot això us preguntareu de qui és la culpa: de ZP?, de Montilla i cia. (tripartit)?, del PP? o de CiU? . La culpa no és dels polítics, ells tenen la responsabilitat, però la culpa cau sobre qui els ha votat: nosaltres. Nosaltres som els covards que davant de tots aquests problemes que afecten la nostra vida diària, la imatge del nostre país i la nostra dignitat com a poble hem estat incapaços d’organitzar ni una manifestació, ni tan sols una queixa contundent més enllà de les 4 entrevistes d’usuaris enfadats entrevistats per TV3.
Com deia Salvador Cot fa molt poc a L’Avui, ni el PSOE ni el PP ens arreglaran res, a ells ja els va bé i treuen vots de l’asfixia de Catalunya. ERC i CiU tampoc ho arreglaran ja que fins ara s’han barallat per ser els escolanets d’en ZP a canvi de res. Si ERC i CiU volen fer alguna cosa, enguany en ZP no hauria de poder aprovar els pressupostos per al 2008, però jo estic convençut que els aprovarà amb els vots de com a mínim un d’aquests 2 partits.
Al mes de març hi ha eleccions generals. Faig una aposta: el PSC tornarà a guanyar. Si torna a guanyar el PSC no sols continuarem essent un poble covard, a més serem imbècils.
sábado, 1 de septiembre de 2007
L'imperi de la llei
Segons s’ensenya a les facultats de Ciència Política i surt a tot manual, la primera funció de l’Estat i la funció pel qual va ser creat el mateix Estat és la defensa de l’imperi de la llei. Què passa quan un Estat no la realitza? Doncs depèn del grau en que es faci: a Espanya, per exemple, es fa (millor dit, no es fa) i no passa massa cosa.
L’altre dia llegia un article a La Vanguardia on deia que iniciarà una investigació de per què únicament el 3% dels avortaments a Espanya es realitzen en hospitals públics. El problema al meu entendre no és aquest. Clar que no. El problema és que la gran majoria d’avortaments realitzats a Espanya són il·legals. Si no fos així, no es pot entendre de cap manera com, tenint Espanya i Portugal una llei pràcticament calcada, les dones portugueses vinguin (com de fet, vénen) a avortar a Espanya. La llei s’ha de complir i si no s’hi està d’acord es pot canviar o s’ha de canviar, però mai pot estar la solució en fer la vista grossa.
L’any passat la senyora ministra de Sanitat volia fer una llei per evitar el consum d’alcohol dels menors. Fa falta aquesta llei? Al meu entendre no. Només cal aplicar la que ja existeix però que no es compleix. Quants supermercats i bars venen begudes alcohòliques a menors? Moltes. Quines sancions hi ha? Molt poques.
Quants menors entren les nits de cap de setmana a pubs, bars musicals i discoteques on tenen prohibida l’entrada? Molts. De qui és culpa? Al meu entendre hi ha 3 culpables: en primer lloc, el menor que és qui entra al bar sabent que està prohibit i que, per tant, transgredeix la llei. En segon lloc, el bar que els deix entrar i els hi ven begudes, fet prohibit per la llei, i que, per tant, també transgredeix la llei. En tercer lloc, segurament els pares, que permeten sortir de casa els menors a certes hores. Per tant crec que, en cas d’enxampar un menor en una discoteca, la sanció hauria de caure als res que en tenen responsabilitat. Al bar una forta multa i tancament si reincideix; als pares una forta multa i al menor treball social (pintar bancs un dissabte a les 7h del matí no fa mal a ningú i li permet gaudir de l’aire fresc de la matinada). El problema és que per poder sancionar primer hi ha d’haver inspeccions.
Un altre tema és la llei del tabac. Quants bars l’incompleixen? Molts. Sancions? Poques. Un exemple clar i català: el bar Highlands a Tarragona, local que ocupa un antic cinema de 2 sales, té molt més de 100m2 i permet fumar a tot el bar.
Com aquests exemples en podem trobar moltíssims més a Espanya. Per exemple, l’Estatut de Catalunya. Com a llei s’hauria de complir i és l’Estat espanyol mateix, mitjançant el seu govern, el primer que l’incompleix. Desprès d’un any, encara no s’han traspassat les competències pendents i ni els fons ni les inversions de l’Estat s’ajusten al 18,75% que marca el text, i el senyor Rangel (Delegat del Govern central a Catalunya) es nega a comparèixer davant el Parlament de Catalunya on hi està obligat per llei (l’Estatut).
Un Estat que no és capaç de fer complir les seves pròpies lleis és un Estat en crisi. “Un Estat sense capacitat de repressió és un Estat en crisi” (T. Sckopol).
L’altre dia llegia un article a La Vanguardia on deia que iniciarà una investigació de per què únicament el 3% dels avortaments a Espanya es realitzen en hospitals públics. El problema al meu entendre no és aquest. Clar que no. El problema és que la gran majoria d’avortaments realitzats a Espanya són il·legals. Si no fos així, no es pot entendre de cap manera com, tenint Espanya i Portugal una llei pràcticament calcada, les dones portugueses vinguin (com de fet, vénen) a avortar a Espanya. La llei s’ha de complir i si no s’hi està d’acord es pot canviar o s’ha de canviar, però mai pot estar la solució en fer la vista grossa.
L’any passat la senyora ministra de Sanitat volia fer una llei per evitar el consum d’alcohol dels menors. Fa falta aquesta llei? Al meu entendre no. Només cal aplicar la que ja existeix però que no es compleix. Quants supermercats i bars venen begudes alcohòliques a menors? Moltes. Quines sancions hi ha? Molt poques.
Quants menors entren les nits de cap de setmana a pubs, bars musicals i discoteques on tenen prohibida l’entrada? Molts. De qui és culpa? Al meu entendre hi ha 3 culpables: en primer lloc, el menor que és qui entra al bar sabent que està prohibit i que, per tant, transgredeix la llei. En segon lloc, el bar que els deix entrar i els hi ven begudes, fet prohibit per la llei, i que, per tant, també transgredeix la llei. En tercer lloc, segurament els pares, que permeten sortir de casa els menors a certes hores. Per tant crec que, en cas d’enxampar un menor en una discoteca, la sanció hauria de caure als res que en tenen responsabilitat. Al bar una forta multa i tancament si reincideix; als pares una forta multa i al menor treball social (pintar bancs un dissabte a les 7h del matí no fa mal a ningú i li permet gaudir de l’aire fresc de la matinada). El problema és que per poder sancionar primer hi ha d’haver inspeccions.
Un altre tema és la llei del tabac. Quants bars l’incompleixen? Molts. Sancions? Poques. Un exemple clar i català: el bar Highlands a Tarragona, local que ocupa un antic cinema de 2 sales, té molt més de 100m2 i permet fumar a tot el bar.
Com aquests exemples en podem trobar moltíssims més a Espanya. Per exemple, l’Estatut de Catalunya. Com a llei s’hauria de complir i és l’Estat espanyol mateix, mitjançant el seu govern, el primer que l’incompleix. Desprès d’un any, encara no s’han traspassat les competències pendents i ni els fons ni les inversions de l’Estat s’ajusten al 18,75% que marca el text, i el senyor Rangel (Delegat del Govern central a Catalunya) es nega a comparèixer davant el Parlament de Catalunya on hi està obligat per llei (l’Estatut).
Un Estat que no és capaç de fer complir les seves pròpies lleis és un Estat en crisi. “Un Estat sense capacitat de repressió és un Estat en crisi” (T. Sckopol).
Amb vocació n'hi ha prou?
Avui proposo una reflexió sobre unes cartes al director aparegudes a La Vanguardia aquest estiu. Consisteixen en una sèrie de cartes al director que han anat apareixent des del dia que es van fer públiques les notes de selectivitat. Resulta que les cartes les escriuen nois i noies que no han pogut entrar a medicina per falta de nota de tall. Tots aquests nois i noies reivindiquen la importància de la vocació per sobre de la nota.
Jo sols hi voldria afegir un parell de coses: que jo tenia vocació d’astronauta (però molta molta vocació, h!). La llàstima va ser que era de lletres, que tinc miopia i que Ejpaññña no gaudeix de programa espacial propi. Realment aquest dramàtic fet m’ha marcat profundament fins al punt d’acabar essent un senzill politòleg. Bromes a part, encara no s’ha inventat la màquina que valori la motivació d les persones per qualsevol cosa. Un altre punt a considerar és el següent: la motivació, per sí sola, ja fa un bon metge? Jo crec que no. Un exemple senzill i comprensible: una de les persones que he conegut mai amb més motivació per ser metge era una persona que a EGB en suspenia de 8 a 9 assignatures per trimestre (totes menys gimnàstica i no sempre superava aquesta), Déu nos en guard d’un metge com ell!
Per tant, i per acabar, per desenvolupar una professió no n’hi ha prou amb una motivació excepcional. Evident. També s’ha de tenir altres qualitats intel·lectuals per exercir-ne, com per exemple la medicina. Esgrimir la motivació com a justificant de ser mereixedor d’una plaça a qualsevol facultat em sembla certament infantil. Només per aquest raonament ja ens demostren que no es troben preparats per ser metges ja que els manca capacitat crítica.
Jo sols hi voldria afegir un parell de coses: que jo tenia vocació d’astronauta (però molta molta vocació, h!). La llàstima va ser que era de lletres, que tinc miopia i que Ejpaññña no gaudeix de programa espacial propi. Realment aquest dramàtic fet m’ha marcat profundament fins al punt d’acabar essent un senzill politòleg. Bromes a part, encara no s’ha inventat la màquina que valori la motivació d les persones per qualsevol cosa. Un altre punt a considerar és el següent: la motivació, per sí sola, ja fa un bon metge? Jo crec que no. Un exemple senzill i comprensible: una de les persones que he conegut mai amb més motivació per ser metge era una persona que a EGB en suspenia de 8 a 9 assignatures per trimestre (totes menys gimnàstica i no sempre superava aquesta), Déu nos en guard d’un metge com ell!
Per tant, i per acabar, per desenvolupar una professió no n’hi ha prou amb una motivació excepcional. Evident. També s’ha de tenir altres qualitats intel·lectuals per exercir-ne, com per exemple la medicina. Esgrimir la motivació com a justificant de ser mereixedor d’una plaça a qualsevol facultat em sembla certament infantil. Només per aquest raonament ja ens demostren que no es troben preparats per ser metges ja que els manca capacitat crítica.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
